Eiko Ishioka | Eiko Ishioka | llibre nou | de saldo

Eiko Ishioka

MaoMao publications | 2014

336 | ND

anglés | tapa tova | nou | de saldo

25cm x 19cm | 990gr

Eiko Ishioka (Tòquio 1938-2012) va ser una dissenyadora de vestuari japonesa que va destacar principalment al cinema, on va aconseguir un premi Oscar. També va diversificar la feina en altres camps, com quan el 2008 va dissenyar el vestidor de la inauguració dels Jocs Olímpics de Pequín. La seva obra ha estat tan apreciada que és present a museus de tot el món, incloent-hi el prestigiós Museu d'Art Modern de Nova York (MOMA), on la seva obra es fa amb la de genis com Picasso. "Eiko Ishioka no va estar mai interessada en els dissenys que només defineixen i expliquen els personatges. Aspirava a una cosa més difícil: “avivar la imaginació del públic, estimular els seus ulls i commoure el seu esperit”. No podem, almenys, més que estar-li agraïts per això. Un dels seus trets més destacats era la llibertat absoluta d'expressió en totes les disciplines que va abordar. Campanyes publicitàries, portades de discos, videoclips, disseny de vestuari per a teatre, òpera, jocs olímpics i cinema, són només alguns dels camps en què, amb la seva estètica inclassificable i la seva valentia insubornable per no fer-se malbé quan es tractava d'experimentar visualment en sorres movedisses, es va guanyar el respecte. Filla d'un dissenyador gràfic i d'una mestressa de casa inquieta i amant de la literatura, reconeixia amb agraïment la manera com els seus pares, la confiança dels quals en el seu talent era il·limitada, van educar el seu esperit creatiu i li van permetre —tal com va declarar en incomptables ocasions— “accedir als tresors més valuosos de la vida”. La seva inspiració procedia d'amics de talent estrany com el dissenyador japonès Issey Miyake, el fotògraf Irving Penn —la portada de Tutu de Miles Davis és testimoni privilegiat d'aquesta afinitat— o la no menys impredictible i controvertida cineasta Leni Riefenstahl; però també de la gent normal i corrent amb què es creuava cada dia. Per a ella, el món sencer era el seu estudi: la font secreta i inesgotable d'on extreia la saba amb la qual nodrir la feina. Quan li encarregaven el vestidor d'una pel·lícula, el que feia primer era estudiar el guió a consciència i després iniciava un ampli diàleg amb el director i la resta de l'equip. Més tard, i ja tot sol amb el full de paper en blanc, deixava que la seva ment divagués sense restriccions de cap mena. "